Vida domèstica

Al carrer de la Independència van posar un carril per a bicicletes  i altres vehicles elèctrics. Jo no m’havia acabat els cacauets i eren força dolents. Mentre hi pensava m’havia vingut al cap aquella vegada que la dona em va dir que havíem de comprar un colador xinès i vam anar a comprar-lo a un a botiga especialitzada. Encara érem joves, així que vam estar una bona estona discutint quina mena de colador xinès era el més adequat  per a la nostra cuina i la nostra manera de colar les coses. 

—Vols dir que n’hi ha tants tipus, de coladors xinesos? —li vaig insinuar.

—Ja ho crec —va dir la meva dona—. No saps tu bé com són de complicats, els xinesos, en matèria de coladors!

Al final, com que jo no tenia més ganes de discutir (per alguna cosa soc més gran que la meva dona i les ganes de discutir, amb l’edat es redueixen fins a límits insospitats) vam acabar per comprar un passa-puré de tota la vida. I van deixar la complicació dels xinesos per a la gent jove, si és que en tenia ganes. 

El carril per a bicicletes, patinets i altres dispositius de transport que no siguin cotxes i motos, autobusos o trens subterranis, va trigar moltíssim a estar del tot operatiu. 

No diré que va trigar anys, però sí mesos. Molts mesos. Mai no havíem pensat, la meva dona i jo, que posar un carril d’aquesta mena fos més complicat que comprar un colador xinès amb totes les garanties d’encert. 

Primer, van haver d’asfaltar el carrer de ben nou. Per la qual cosa van haver d’enviar molts cotxes a pastar fang. Van venir un dia amb tot de màquines i personal que les manejava i ho van enllestir per la via ràpida. Es pot dir que van fer un replantejament de tot el carrer Independència, de tal manera que el carrer, el nostre carrer, va quedar que ningú no el coneixia. Molts dels veïns que hi vivien es van perdre de cop i volta i no van saber arribar a les seves cases ni que els matessin. 

Es van donar molts casos de separació perquè de cop i volta la dona veia que el seu marit trigava molt a arribar a la llar i va començar a fer especulacions. Si se n’havia anat amb la veïna, si havia agafat el primer vaixell cap a Liorna, si s’havia fet monjo budista exprés, etc. 

I quan el marit en qüestió tornava, sense haver fet res de tot el que la dona havia sospitat, es trobava amb la petició de divorci damunt la taula, en comptes del plat de menjar. 

—I això...? —feia el marit. 

—Em vull separar, ja he aguantat prou les teves bajanades —li deia la dona. 

I així va ser que les bicicletes van dur un nou sistema de relació entre les parelles, no tan sols del carrer Independència, sinó de tot el barri, car la cosa es va contagiar a tots els carrers del voltant.

                            Antoni Taltavull