IRREFUTABLE

La Chesie estenia la roba en el balcó que donava al riu. Era un riu bastant cabalós i feia un temps excel·lent per eixugar la roba. El fuster havia fet aquell matí una taula per al menjador de la Chesie. I la dona, entre una cosa i l’altra tenia la roba per estendre des de feia unes quantes hores.

La taula que havia fet el fuster era de fusta del país. Encara s’hi podia sentir el refilar dels ocells que havien habitat en les branques de l’arbre amb la fusta de la qual el fuster havia aviat la taula per al menjador de la Chesie.

El riu, com hem dit era d’un cabal satisfactori, o més que satisfactori. El temps meteorològic havia fet una bona gestió de l’aigua en la regió. Havia nevat bona part de l’hivern i la primavera havia estat força plujosa. El cor de la Chesie estava avesat a la neu i a les tempestes d’aigua. La neu de les muntanyes havia estat d’una qualitat excel·lent, aquella temporada. Es podia dir que neu com aquella feia molt de temps que no se n’havia vist a la contrada.

Van tocar el timbre —música de campanes— just en el moment que la Chesie estava penjant una brusa blanca com un floc de neu. Era el fuster; quan va obrir la porta el tenia allí davant, fent cara de disculpa:

—M’he oblidat de dir-li que la taula que li he fet només té tres potes —li diu—, la quarta l’he hagut de posar a una taula que se m’ha presentat aquest matí. Una urgència. Aquestes coses no són gens estranyes. Passen.

—Ja ho sé que passen aquestes coses. Quina mala sort —diu la dona—. I ara què farem? He de posar-li el sopar a taula al meu marit.

—Si vol jo em quedo aquesta nit i faig de pota, de quarta pota de la taula, vull dir.

—No, si ja l’entenc, però no li sembla un xic, no sé...

—No es preocupi. El seu marit no té perquè notar res d’estrany. He fet de pota de taula un munt de cops.

—No ho hagués dit mai —fa la dona.

—Ui, si jo li expliqués! També he fet de calaix de canterano, de peu de llum de peu, de porta d’armari d’habitació de matrimoni... Som un expert, ja li dic.

—I de braç de gitano, n’ha fet mai? I de mascaró de vaixell? I de gàbia de conills?

—Doncs sí, ara que ho diu, també vaig fer una vegada, fa un munt d’anys, de braç de gitano. Un braç de fusta, es clar. L’home l’havia perdut en una baralla que s’havia complicat. Va haver de fugir per cames i es va oblidar el braç.

—Quines coses! —fa la dona.

—En va quedar encantat, el gitano, del braç que li vaig proporcionar jo. Feina vaig tenir perquè em deixés marxar.

Just en aquell moment arriba el marit. I es troba amb la roba sense estendre i la dona parlant amb el fuster. Segons com es miri, el panorama era pel cap baix no gaire engrescador, una mica difícil de posar sobre la taula d’una argumentació raonada i creïble. Però era el que hi havia i s’havia d’enfrontar. Les coses com són i la xocolata espessa, que deia la meva àvia, que al cel sia.

—Et presento en Micael, el fuster —diu la dona, com si res.

—Necessito els pantalons per demà —fa el marit de la Chesie—, ho sabies? Aquells que tenen un forat al genoll esquerre.

—Ja no el tenen.

—Què?

—El forat, els pantalons ja no tenen el forat aquell tan rimbonbant al genoll esquerre.

—Mira que t’agrada dir aquesta parauleta, rimbonbant.

—Em penso que no és normativa, per cert —diu Micael, el fuster.

—Em penso que s’ha de dir rimbombant, amb ema.

—No crec pas, no amb ema ni amb zeta —diu el marit de la Chesie.

—Zeta, on veus la zeta, en rimbombant, amb ema...? —fa la dona.

—Guineu, zeta de guineu.

—Bé jo em començo a posar a taula —diu el fuster.

—Què dius, home, ningú no t`ha donat vela en aquest enterrament.

—Saps quantes menes de guineu hi ha el món animal —diu la dona, conciliadora.

—M’ho preguntes a mi? —diu el seu marit.

—És clar, tu veus algun altre marit torracollons aquí?

—Ja estic preparat! —diu el fuster Micael des de la seva posició de pota de taula, la quarta.

¬—No em preguntes que hi ha per sopar? —diu la dona.

—Perdona, se m’havia passat, el sant al cel, perdut l’oremus. Què dimonis hi ha per sopar, nena?

—Dimonis, nena...?

—Una manera de parlar com una altra. Potser hauria de fer servir l’altra, ho barallo, no ho descarto, però m’ha sortit aquesta, nena, dimonis!

—Prest haurem de demanar com es fan els tràmits.

—Quins tràmits —fa el marit, assegut a taula.

—No te’n recordes? Per a fer aquests viatges molt barats per a vells com nosaltres.

—Ja no hi pensava.

—La roba. No he estès la roba.

—Deixa-la ara. Porta’m el plat.

—M’avorreixo —fa el fuster Micael, pota quarta de la taula.

—Canta una cançó, idò, MIcael —fa la dona—. Mentrestant, vaig a penjar la brusa blanca.

—I els meus pantalons foradats què? —fa el marit.

—Hi havia un moix dalt una taulada...

—Amb a, nano, no és; teeeulada, amb e.

—Té raó, ara, teulada amb a; perquè ve de taula —fa la dona des del balcó. Estén els pantalons amb un sargit al genoll esquerre.

—Què hi ha per sopar, dona rimbombant?

—Els teus collons rimbonbants, si et sembla.

Quan van acabar de sopar el fuster Micael va dir que se n’anava, que tornaria si de cas al matí a cobrir el seu lloc de pota de taula.

Ho has fet de meravella li va dir la dona, no s’ha notat gens.

Quan Micael va arribar a casa seva la seva dona feia sudokus.

He hagut de ficar la guineu al cau abans no matés les gallines, li va dir Micael a la seva dona.

—Fas mala cara —li diu la dona—. No hauràs ficat la pota, una altra vegada?

—Per ganes.

—Aquesta nit tens alguna cosa urgent a fer, a part de dormir la mona? —fa la dona del fuster.

—Ja em coneixes. Per ganes —contesta ell mentre es treu la pota de taula i la deixa al costat del llit.

A casa de la Chelsie. Ha entrat la guineu i s’ha menjat el sopar del matrimoni. La taula s’ha adormit i somia que té quatre potes. És d’una fusta del país molt acceptable, encara s’hi pot escoltar alguna mena de brunziment, una processó de formigues cantant Guantalamera, paraules d’amor fermades en una cinta groga i la punta d’una navalla escrivint un nom de dona i una data. I el refilar dels ocells matiners. A l’hora en punt que el sol toca el pit de la muntanya més desitjada de la comarca.

—Mira, t’he de confessar una cosa —diu el Micael a la seva dona.

La dona fa un Sudoku molt complicat.

—Jo, de fuster només en tinc el nom. Que, tanmateix, ja és molt.

—Què ?

—Veig que no m’escoltes.

—No ho he fet mai. No veig necessari, no veig el motiu per començar a escoltar avui les teves ximpleries d’home sense una professió com cal.

—D’això precisament volia parlar-te.

—De què?

—Del que acabes d’esbossar, de les professions que mantenen la humanitat en un estat viable cap a la realització d’empreses potents i que aportin valor a aquest món empobrit.

—Ara crec que et segueixo. Estic diplomada en aquestes qüestions.

—Ho desconeixia.

—Normal.

—Normal?

—Ara no comencem amb els sinònims inacabables; no estic d’humor.

—D’acord, deixem-ho en normal.

—Doncs això normal que desconeguis que som diplomada en expectatives de l’evolució positiva-negativa d’aquesta vida que em endegat fa milions i milions d’anys.

L’angle d’escorament cap a la definitiva catàstrofe.

—Quina paraula més lletja.

—He dit que no estic d’humor per buscar alternatives semàntiques, ara, fuster de pacotilla.

—Pacotilla és acceptat?

—Tant me fot.

—Veig que estàs en una mena de bombolla de sabó que pot esclatar en un dos tres, puuuummm!

—Jo no diria de sabó...

—Llavors?

—La mala llet fa bombolles, diries, fuster de merda?

—No, més aviat uns grumolls fastogosos.

—Fastiii gosos, voldrà dir, senyoreta.

—Tens els collons d’un gos, fuster sense fusta.

—Quan va ser l’última vegada que vas parlar amb la teva amiga Chesie?

—Fa no res. No res, fa. Com qui diu, fa no res.

—Ja m’ho ja semblat. No és el que sembla.

—El què no és el que sembla?

—Això de la Chesie. No és el que et penses que és.

—I es pot saber què és que penso que és?

—Que m’hi fico al llit.

—Doncs ja em dirà el senyoret què és el que fas, amb la Chesie.

—Tots en tenim, de problemes.

—Em quedo més tranquil·la. Recorda que demà ve ma mare.

—No sabia que era viva, encara. Ve sola?

—No.

—Entesos.

—Diries que tu i jo ens entenem?

—En quin sentit?

—Ets un enze, fuster, fastigós. En aquest.

—Aleshores diria que sí, que ens entenem.

—És un fet irrefutable.

—M’agrada aquesta paraula: irrefutable...

Antoni Taltavull