Només dits

La dona l’esperava amb la frisança d’una amant i els nervis  d’una col·legiala. Sabia que aquella relació no podia anar enlloc, però una atracció com la que sentia cap aquell jove era ingovernable, salvatge, passada de voltes. No podia fer altra cosa que deixar-se portar, no podia, una criatura indefensa com ella, escapar de les urpes d’una bèstia de tal força, una força bíblica, inhumana.  

Ell l’agafà entre els seus braços i ella sentí que la sacsejava una onada de desig. Va estremir-se tota quan els llavis humits de l’home li recorregueren la pell, eren com una flama i la van encendre, des del coll a les natges; va notar que les galtes del cul se li endurien com el marbre. Va notar com si tot el seu cos de sobte no respongués a altra cosa que les seves carícies. No hi havia pensaments, només dits, mans que la recorrien, llavis que la besaven, boques que li insuflaven un aire calent i la feien elevar-se sobre els coixins del sofà que tenia sota, sobre ella mateixa que s’havia convertit en una fruita de temporada a punt de caure sobre el terra flonjo d’un estiu ple de promeses, en un ocell, en una criatura d’un paradís que s’alimentava només de llengua, de saliva, dels xiuxiuejos febrils d’aquell home, del cos de l’home que ara tenia entre les seves cames obertes.

No li importava res més que ser espellida, que ser un producte de la naturalesa lloat per la seva textura, per la seva dolçor, per la seva equilibrada composició anatòmica, estètica i comercial. Feliç qui fa feliç. Feliç de ser allò que provoca desig i que fa anar la balança cap al cantó just, pes específic i pes productiu en harmoniós equilibri. Va fer callar els seus pensaments i va atorgar als peus una capacitat nova. Caminar pels somnis. Volar per sobre les xemeneies dels vaixells. Submergir-se en la blancor dels espasmes de l’òrgan més ocult dels humans: el plaer sense mesura ni distinció d’espai i temps. Oberta. Vivaç.

Va ser una flor. Va ser un jardí inundat de llum i paradís. Va ser una reorientació de si mateixa. Va ser un ser dirigit cap a l’atmosfera d’una forma nova, d’una manera nova de ser. Es va recrear. Va dir sóc joiell. Ells, nosaltres. Jo. Totes. Va restablir la vida en el seu cos, en la seva projecció en la pantalla de la història, en la cistella que la contenia, riu avall, cap a la terra promesa. Estimada. Amb un amor sense parentiu, sense arbre genealògic, sense passat i sense la roda, l’enfollida roda del temps. Què més podia ser, que més sinó aquesta selecta criatura anomenada simplement lletra, només un punt darrere un altre, i darrere el punt, la visió de la paraula fent-se una representació d’una ínfima part de l’univers, o una veritable i universal unió entre el tot i el no res. Ficció. Va ser un verger, un riu d’arrels frisoses de ser mar, mar d’arbres, mar de boscos, mar de muntanyes i de valls. 

Es va treure la roba. Va deixar les sabates que s’expliquessin els dies i els camins. Es va treure el cap i els peus, les mans i les ulleres. Es va treure les butxaques i les esperances de guanyar diners i fama. Va trucar al seu cap i li va dir que s’agafava unes vacances. Va escriure un correu a tota la humanitat. Una nota a la peixatera que li guardés una balena, una altra al sastre que li fes un vestit de nuvi per casar-se amb la lluna, un altre vestit per fer honors al déu diminut que habita en els fils elèctrics de la medusa. Es va arrabassar els ulls i els va donar al cec que li ensenyà a tocar la guitarra.

I es va extirpar els sons de les orelles i els va deixar damunt la tauleta de nit, al costat del rellotge i del mòbil. Aquests començaren a discutir amb paraules i amb renecs. Que si jo, que si tu, que si era més llest un que l’altre, que si la peça més valuosa, valuosa era d’un o de l’altre. I es va tapar les orelles per no sentir els esgarips, els gargalls sonors i espuris d’ambdós mecanismes del diable. I el diable els va sentir i s’hi va presentar, aquestes no són hores, rellotge, de cridar. I tu, mòbil, vols fer el favor? Li va obrir la pantalla de dalt a baix. I en van sortir tot d’aplicacions i webs. Deixa’m, va dir el mòbil. Les cortines i les butaques s’animaren i s’afegiren a  la discussió. I els vestits d’ella, van sortir de l’armari. Què és aquest rebombori? Va dir un vestit de festa, on és la festa? On està el cos que contenies, vestit?, li diu una cortina. Ves a saber, el vaig perdre una nit fa molt de temps. Em va deixar penjat i o no n’he sabut res mai més o tal vegada es una qüestió més delicada que no vull entrar a analitzar. Només som un drap, ara. Un drap molt envejable va dir en Jack. Aquella nit recorda que vas triomfar. Eres blanc de totes les mirades, els ulls de tothom van esdevenir la lletra de la teva cançó, eres com el fanal on es repenjaven tots, borratxos de tu, papallones de la nit, vas ser el paradigma absolut de la música que fan els cors i els estómacs, quan es toquen, quan xoquen com a dos planetes que copsen la mateixa òrbita. Tots la van ballar, amb els teus ulls i la teva missió nocturna de fotre el lloc a la lluna i als estels, de ser la llum que ho desdibuixa tot, l’obra perfecta de l’arquitecte dels ponts que van cap la informació més veraç, cap al perill més exacte, cap a la rotunditat més insensible i roma. 

La Cris va tocar el timbre. El veí li va obrir amb el pijama rebregat i una tassa en la mà. Anava a la cuina a deixar-la. Vols que n’ompli una per tu. Li va demanar, abans que la Cris li expressés el motiu de la seva trucada. No. Va dir. No he vingut a beure cap tassa de res que es pugui ingerir en una tassa amb tu. Tu diràs, doncs. Va dir el veí. Saps que demà hi ha eleccions? Va dir ella. No, ho sé ara. Ja. Però segurament ara és massa tard, per saber-ho. No deus tenir ni idea a quin partit votar. Has vingut a dir-m’ho tu, suposo. Sí. Doncs ja pots tornar a casa teva. No tinc casa, jo. I urna? Tampoc, nomes tenc... No m’ho diguis. No ho endevinaràs mai, va dir la dona. Deixa que ho intenti, almenys. Si no saps ni que hi ha eleccions, com vols...  Dona’m un vot de confiança. Molt agut. Per què? Perquè dius que no tens urna. No, perdona, això ho has dit tu, no?

No, que no tenc una llar, t’he dit. I que tampoc tens urna. Has dit. Què hi havia en la tassa, ha dit ella. Endevina-ho. Un líquid marronós. Verd. Té. Què em dones? Te, he begut un te. Blanc. Ah, vaja. Tens una esponja? De quina mida la vols? Natural. N’hi de moltes mides. De naturals, només hi ha esponges. La mida no importa. Per mi sí, va dir la veina, que anava despullada. Ho has vist, no? El què? Que he trucat al teu pulsador del timbre amb un aspecte gens habitual, per fer aquesta mena de coses. A quines coses et refereixes? A trucar a la puta porta del veí. Et demanaria sisplau que no insultis la meva porta. I per què no m’ho diu ella? Perquè encara no parla. Li n’has ensenyat? Estic en ello. Ara parles castellà també? Som billengual. Bilingüe, vols  dir. No, tenc dues llengües. De naixement? No ho sé. No saps si hi vas venir a aquest món, amb aquesta tara? No és una tara. Una marca. Una falla. De València. De quina part de València ets. Va demanar ella. Del sud-oest. Aha! Em vols tocar alguna part del cos? Ho he de decidir ara? No. Pots pensar-t’ho. Quan ho sàpigues. Et poso un missatge en el mòbil. No tens el meu número. Ideal. D’acord. Ara vaig a veure si l’altre veí. Et pot ajudar? M’has vist amb cara de necessitar ajuda? Sí. El vei li va tancar la porta a la veina, que no anava no despullada ni res. Va anar a la cuina a deixar la tassa buida. Amb qui parlaves, li va demanar la dona, des del llit. No ho vulguis saber. Va dir el gos.

Ara en Jack espera darrere la porta. Si li torna a passar ha d’estar preparat. Que no li passi com l’altra vegada que va obrir la porta i se la va trobar de morros, disposada a tot. Ja ho havia llegit en una revista científica que podia passar, però mai no s’hauria imaginat que li podia passar a ell. No estava previngut. Qui s’hauria pensat que aquell dilluns en obrir la porta es trobaria amb aquella cosa. Bé, tant feia que fos dilluns, això li podia haver passat també qualsevol altre dia de la setmana. Aquestes coses no entenen de calendaris, de setmanes, dies o mesos. Ara, si li torna a passar, ja sap com ha de reaccionar. El cos humà i la seva ment estan fets per aprendre dels errors, això és la base de la ciència, per exemple. Encara que en molts altres àmbits de la vida de les persones, cometre el primer error no t’eximeix* de recaure en un segon, un tercer i fins i tot un quart i cinquè error del mateix tipus. És el que es coneix com caure en la mateixa pedra, segons la hermenèutica de la saviesa popular. Aquesta saviesa, però, pensa ara en Jack, no el va avisar mai que li podia passar el que li va passar aquell en obrir la porta de casa. Tampoc no ens posarem ara a criticar aquesta manca d’informació per part de la literatura popular. En cap rondalla apareixia un cas semblant, ja ho sabem. En cap conte clàssic per a adults mai no s’havia tractat aquesta qüestió; ni en cap conte infantil d’aquells que alliçonen la canalla per tal que aprenguin a comportar-se en determinades circumstàncies o davant certs esdeveniments. Ni una paraula. Ho constatem i prou. Ara no és el moment de donar-li voltes.

En Jack es temia el pitjor. Però ara estava preparat per fer-hi front. Sabia què havia de fer, en el cas que es trobés aquella cosa darrere la porta. No és que s’hagués llegit les instruccions per fer-ho en algun manual o que hagués mirat un tutorial a youtube que hi expliqués. D’aquesta cosa, com ja he dit, ningú n’havia dit ni mitja paraula, ningú no n’havia extret cap conclusió que li hagués permès erigir-se en conseller, en el sentit de donar consells pautats i estrictes sobre què s’havia de fer davant l’avinentesa de la seva aparició. No era, per altra banda, una qüestió de fe ni de cap creença amb matisos espirituals i/o religiosos. Per entendre’ns, no era com veure aparèixer de sobte una verge enmig del camp que et diu que t’ha escollit perquè escampis un missatge als quatre vents (si és possible) o que aquest mateix missatge te’l guardis per tu i només al puguis manifestar a segons quina autoritat competent (com ara el Papa de Roma) . Era tota una altra cosa. 

No podia recordar on ho havia pensat per primera vegada. Potser quan era petit,  mentre els seus pares i germans (set) dormien, n’havia tingut una primera intuïció, una primera xurriacada en el tendre llom del seu pensament. Tal vegada algun cop que la seva mare el va tenir en braços, entre aquella olor que li recordava que era un espècimen indefens d’animaló mamífer que havia vingut a aquest món  a xuclar la vida en totes les seves manifestacions orgàniques i fins i tot minerals, que havia emergit d’aquell cos maternal com una espora emergeix de la terra i s’arrapa al primer indici de bondat i de supervivència que troba, tal vegada ja llavors ho havia pensat. Tor i que no podem parlar pròpiament de pensar quan hom té l’edat d’una libèl·lula o de la flor del carbassó. 

Però no ens apartem de la cosa. Aquella que en Jack s’esperava trobar en qualsevol moment darrere la porta. Va consultar molta gent, no volia ser exageradament individualista i esquerp. Al cap i a la fi, formava part d’una comunitat, era un membre més d’una organització, la baula d’una cadena, la sardineta dins la llauna col·locada en el prestatge del súper del Déu totpoderós. 

No havia de prendre decisions precipitades. Moltes vegades, massa, havia pecat, al llarg de la seva vida, d’impaciència, de col·locar l’arada davant els bous, de posar la tireta abans que la ferida. Quan era petit tenia un gos. Doncs bé, un dia l’havia agafat i li havia empeltat unes banyes per veure si el podia fer servir de brau en un dels seus jocs en que ell s’havia disfressat de torero. Allò no va funcionar. El gos no va admetre de cap de les maneres que de cop i volta hagués de comportar-se com un brau de lídia, tant si volia com no. Per molt que en Jack li havia enganxat aquelles banyes en el cap amb moltes voltes de cinta de les que feien servir els electricistes per tapar empalmes, no hi va haver manera. A més, aquella cornamenta no s’aguantà a lloc ni dos minuts, tot i que en Jack havia emprat més de tres rotllos de cinta aïllant, de plàstic negre. 

La seva cara rep la llum amb la naturalitat d’una planta en un balcó assolellat. Si els seus ulls fossin flors tindria els pètals de color verd i seria d’una espècie tropical, intocable per a qualsevol tipus d’insecte, de posat orgullós, hipnòtics per a l’esguard dels humans que se atrevissin a mirar-la.