El programa

 

A en Gustau no li agradava gens mirar la tele. Trobava que la vida dins una pantalla no era altra cosa que una manera ben absurda i estúpida de cansar-se els ulls. I pitjor era observar-la a través d'una pantalla d'ordinador, per molt gran que fos. 

    Una matinada, però, tot va canviar. En Gustau es va despertar a les quatre   -ho va comprovar en el rellotge de la tauleta de nit-, va anar al lavabo a orinar com tenia per costum i, en plena concentració en aquest afer, va sentir un cata-crac provinent de dalt el seu cap, va mirar cap al sostre del petit lavabo i va veure com una placa s'il·luminava, se'n desprenia lentament fins a situar-se davant els seus ulls esbatanats, (en Gustau era dels qui orinaven asseguts i sense encendre el llum). Al cap de poc, es va trobar que tenia  una pantalla molt a prop de la cara, quasi tocant-li el nas, de manera que havia de fer un esforç per centrar la mirada i enfocar bé l'escena. Quan va  aconseguir estabilitzar la placa-pantalla hi va poder observar una sala on hi havia moltes  persones assegudes en butaques. En Gustau va pensar en una sala de cine o un teatre. No descartava, però, una sala de conferències.  Com que ell estava en la banda dels actors (si era una pel·lícula o una obra teatral) o del conferenciant (si es tractava d'una conferència) no podia assegurar amb total certesa què havien vingut a veure aquelles persones. 

En aquell moment en Gustau va pensar que el dia anterior  havia tingut una llarga conversa telefònica amb la seva germana petita, que tenia problemes conjugals. I ves per on, ara la veia asseguda entre el públic d'aquella sala. Estava asseguda en les primeres files. Ella no el podia veure, perquè en Gustau va provar diverses vegades de cridar la seva atenció fent-li senyals amb el braç i la dona no reaccionava. També va provar de cridar el seu nom -Esther- però aquest es quedava a mig camí entre ell i el pati de butaques. 

Mentrestant, en Gustau anava fent les seves necessitats fisiològiques, era ben conscient d’on era i del que estava fent -pixar. A la vegada, però, pensava en la conversa sobre la  gelosia, la fe, la fidelitat, el desig carnal del marit de la seva germana, temes els quals havien estat ben presents en la conversa que havia mantingut amb l’Esther el dia anterior. A continuació era inevitable que es posés a pensar, mentre seguia miccionant assegut a la tassa del vàter del seu lavabo, en aquella novel·la que havia llegit feia poc, Anna Karènina, de Lev Tolstoi, mare i esposa, que s’enamora del comte Vronski en un viatge a Moscou per visitar el seu germà, Stepan Oblonski. Ja veus amb què m’he de veure, va pensar en Gustau, enmig de la fosca del seu lavabo mentre feia el que, si fa no fa cada matinada a la mateixa hora, es despertava per fer: una bona pixada. Bé, tenint en compte els problemes de pròstata que tenia darrerament a causa de l’edat, no era una gran micció, però vaja, suficient per estar-se una bona estona assegut al tron de porcellana del seu regne de la nit.

Uns estossecs el van tornar a portar a aquella sala plena de persones assegudes en sengles butaques que esperaven que comencés la funció, la pel·lícula o la conferència, ves a saber. Va tornar a llambregar, entre aquell públic, la seva germana Esther. Amorrat a la pantalla, a aquella cosa que odiava tant, amb els ulls que se li començaven a encendre de tants píxels que  atacaven les seves òrbites, de tanta llum artificial que burxava les seves pupil·les.

(continuarà)